Dante 56. Pell i ciment

SOMNIS DE TEATRE | GEMA MORALEDA

La companyia Casa Real (de realitat, no de reialesa) és una altra de les que acaba enguany el seu pas de tres anys pel Cicló del Tantarantana. Després de dues obres amb un to més aviat de comèdia i una posada en escena allunyada del realisme, 17 simpàtiques maneres d’acabar amb el capitalisme i Ven a Fraguel Rock, Raquel Loscos i Salvador S. Sánchez (codirectors i codramaturgs de la companyia) aposten decididament pel contrari a Dante 56. Pell i ciment, un drama íntim amb una posada en escena sòbria i amb els peus ben ferms en la realitat.

Dante 56 està concebuda des de la primera escena com un puzle. Un puzle com els d’abans, un d’aquells on, mentre el muntes, tens a la vora la imatge acabada del que estàs construint. La incògnita no és quina serà la imatge que veurem un cop acabat el puzle, sinó com encaixen cadascuna de les peces.

La història estableix un paral·lelisme entre un edifici malalt presumptament d’aluminosi i una noia amb una malaltia a la pell, una malaltia d’origen emocional que se li dispara en determinades circunstàncies. La recerca d’una cura per l’edifici conduirà a la protagonista, sense saber-ho, al seu propi guariment o, com a mínim, al principi d’aquest.

Amb només tres intèrprets i una escenografia senzilla que cobra vida mitjançant tècniques de video mapping (imatges en moviment que s’adapten a les peces de l’escenografia), Dante 56 descansa sobre una dramatúrgia plena d’imatges i símbols que dona constantment pistes sobre el desenllaç i que fa avançar la història mitjançant flashbacks. El resultat és un tapís complex, fins i tot incòmode, on tots els personatges tenen matisos.