«Dante 56 parla d’una foscor que vol sortir, d’un passat que de cop recordes»

TEATRE BARCELONA | ALBA CUENCA

Amb només un any i mig, la Noa encara no és conscient del moment de felicitat i cansament que està vivint la seva mare, la Raquel Loscos. Tampoc entén quina és la relació que els uneix a ella i als seus trigèmins amb el Salvador Sánchez. Algun dia, els germans sabran que durant les passejades de tots cinc pels carrers de l’Eixample s’hi va gestar un espectacle. De moment però, la Noa dorm plàcidament sobre els braços de la Raquel mentre ella i el seu company de creació m’expliquen els detalls de la tercera i última obra de la cia. Casa Real dins del Cicló: Dante 56, Pell i ciment.

A Dante 56 seguim la historia d’una Filla que torna al pis on va viure de petita per a dur-hi a terme una investigació sobre l’aluminosi. Allí coneix a l’Amic, un personatge que té una vinculació estranya amb l’edifici, una mena de maledicció que de manera inconscient fa que sempre hi torni. La tercera en discòrdia és la Mare, que va marxar abruptament d’aquell pis i que durant l’espectacle decideix que hi ha de tornar. “A mesura que va avançant l’obra, la investigació arquitectònica de la Filla es converteix en una investigació més personal”, expliquen els seus creadors. Els seus esbrinaments fan “que comenci a recordar el passat oblidat que va viure allí. La casa va emanant records per les seves esquerdes”. Els diferents records aniran encaixant en forma de puzle, desembocant en una escena final de retrobament dels personatges on es descobreix el relat complet i s’allibera la tensió sostinguda.

“L’obra parla d’una foscor que vol sortir, d’un passat que de cop recordes”, explica la Raquel. Per a la creació d’aquests records utilitzen mappings dissenyats per Íngrid Espín (també il·luminadora de l’espectacle) i Gina López. Sobre l’escenografia d’una casa en ruïnes es projecten imatges subjectives de la casa basades en els records de la protagonista. “És molt bonic acompanyar a la Filla en el descobriment i veure com la casa li va explicant aquest passat”, diu la creadora.

La crisi de l’aluminosi a Barcelona els serveix tant per al context com per a la metàfora. D’una banda situen el pis en un carrer real al barri del Carmel. Buscaven un edifici que estigués a prop de l’epicentre de l’aluminosi però que no l’hagués patida, per poder ficcionar els detalls a conveniència. A més, volien un títol atractiu: “Dante ens anava molt bé, perquè la Filla fa una baixada als inferns per trobar-se a ella mateixa.” D’altra banda, l’extraradi i els edificis que cauen a trossos representen molt bé “la memòria que es reconstrueix i la persona que va tirant parets que cauen i deixen aflorar tot el passat oblidat”.

Encara que l’espectacle no se centri en els detalls històrics, darrere del mateix hi ha tot un procés d’investigació. “Avui dia hi ha més de mil pisos afectats amb l’aluminosi, amb processos judicials que encara no han acabat 25 anys després” explica el Salva. El drama “va passar perquè el govern, la constructora i el fabricant de ciment es van posar d’acord per fer servir un ciment que se sabia que no es podia fer servir”, afegeix la Raquel, que explica que la situació ja havia passat a llocs com Anglaterra o Alemanya. No obstant, a nivell judicial el cas es va arxivar sense culpables. El silenci i l’intent d’obviar el problema es repeteix a l’obra tant en la capa social com en la personal de la protagonista.

Sobre si és possible una reconciliació amb aquest passat silenciat, els creadors tenen dubtes. “El que expliquem realment és que a vegades es contraproduent intentar obviar una part de la teva vida”, diu el Salva. “Si això ha fet que hi hagi alguna cosa que no està resolta en tu, que no està solucionada o que no et deixa ser qui ets, està bé mirar endarrere, gestionar-ho, solucionar-ho i després seguir endavant” explica el Salva. Reivindiquen també que cadascú decideixi com gestionar els seus problemes. “Si jo necessito parlar es lícit que parli. I si necessito callar es lícit que calli. Això és el que volíem explicar”, puntualitza la Raquel.