#ARTICULADOLIGERO

En Ramon és actor i ha vingut a explicar-nos la seva història. No l’ha llegit enlloc, no se l’ha inventat, ni li va explicar un confident una nit nostàlgica. En Ramon ha vingut a explicar-nos la seva història i la del seu germà. A explicar-nos el viatge per Europa que van fer junts fa anys buscant algú que hagués pogut ser el seu avi. I en Ramon ha vingut a explicar-nos que el seu germà no va tornar mai d’aquell viatge. Que només va tornar ell. I que durant molt temps no n’ha parlat amb ningú.

Aquesta història podria estar basada en fets reals, però segurament no ho acabarem de saber mai del cert. De la mateixa manera que no sabem del cert moltes de les coses que van viure els nostres pares i els nostres avis. Perquè no ens les han explicat o perquè tampoc els hem escoltat. El Ramon, amb l’ajuda del Gerard, d’uns papers antics i d’una guitarra, intentarà reconstruir una d’aquestes històries. I aquesta història l’hagués pogut escriure, potser sí. Però ha preferit que la vingueu a escoltar.

Per mi hi ha una cosa importantíssima en el teatre, i és l’acte col·lectiu de comunicació. I això és quelcom que tinc molt present en l’escriptura i en l’escenificació. El concepte de receptor implícit és central en la meva escriptura perquè entenc el teatre com a una recuperació de la col·lectivitat. Comunitat, foc, recepció col·lectiva, donar calor. No són conceptes exclusius de l’escenificació. També li són propis a la dramatúrgia. Li són necessaris.

Penso que hi ha dos grans eixos a tenir en compte per a aconseguir aquest diàleg real amb el públic i fugir de l’oblit sistemàtic de l’espectador al que la contemporaneïtat sovint ens aboca: l’eix temàtic i l’eix formal. Començarem per aquest últim.

Crec profundament que la creació d’un ara i aquí amb l’espectador és una condició, no sé si necessària, però sí que primordial a l’hora d’aconseguir teixir una relació empàtica i directa amb el receptor i a l’hora de generar aquesta col·lectivitat de la que tant es parla en el teatre però que poques vegades tenim realment en compte. Per mi, l’explicació del conte -perquè al cap i a la fi la idea central de l’escenificació és que aquí hem vingut a explicar un conte- s’ha de basar en dues realitats ficcionals. D’una banda, doncs, la realitat de l’ara i aquí, la capa de ficció en la que els intèrprets/personatges reben el públic en el teatre i comparteixen amb ells l’espai i el temps. Serà des d’aquí des d’on començarem a construir la relació amb l’espectador/receptor, on l’intentarem agafar perquè no ens deixi, i per això cal parlar el seu idioma, ocupar el seu espai, compartir el seu temps. Després podrem crear la segona capa de ficció en la que els intèrprets representen altres realitats ficcionals infinites. I podrem passar de l’una a l’altra. I serà en l’equilibri entre la relació quotidiana de la parla directa i la creació màgica d’altres espais i temporalitats que es construirà una manera d’explicar el conte que busca explorar l’espai comprès entre els límits de les dues realitats.

Pel que fa a l’eix temàtic, crec que és essencial la honestedat en el teatre. La honestedat provoca empatia i cal ser honestos si el que volem és parlar, dialogar amb el receptor. Crec que la temàtica, el contingut del conte que volem explicar, ha de tenir alguna cosa a veure amb nosaltres. No cal que expliqui res de la nostra vida, res que ens hagi passat. El teatre no ha de ser substitut de la psicologia. Però crec que si vull explicar alguna cosa és perquè aquella cosa m’importa, m’enrabia, em posa calent, m’excita, em provoca -en definitiva- alguna cosa. Això es nota en els espectacles. No crec que generi gaire empatia o que provoqui un gran acte catàrtic de col·lectivitat si escric un text sobre la prima de risc perquè m’importa tres duros. A no ser que ho faci servir per parlar de com em molesta el nivell de manipulació que l’estat econòmic exerceix sobre nosaltres. Hi ha d’haver una pulsió de veritat en l’origen de la voluntat de la creació. I no sempre hi és. I hi ha de ser.

I sobretot, per aquesta honestedat, crec que és important que el tema sobre el que orbiti l’obra sigui un tema important pels altres. Perquè no hem vingut aquí a fer-nos palles mentals internes que no parlen del món ni parlen de res. Hem vingut a parlar i a preguntar-nos coses que afecten el nostre flux vital. A posar sobre la taula l’atavisme de la memòria i a preguntar-nos, junts, col·lectivament, actors, autor, escenògrafa, públic, tots junts, si potser podem donar-li un parell de voltes a la nostra relació amb el passat per poder ser una mica més feliços que, al final, és del que es tracta tot plegat.

Oriol Morales i Pujolar