#ElDiosDelPop #30anysTantarantana

Ens regala una vida que a vegades s’assembla a la seva, però que no li avergonyeix com la seva. Sense por de cremar la seva memòria. Només perquè li adorem. Com a un déu del pop.

Potlatch: Cerimònia festiva dels indis del Pacífic en el qual l’amfitrió busca el prestigi davant els seus convidats mostrant la seva riquesa, regalant-los les seves possessions més valuoses i destruint la resta, en un impuls irracional de malbaratament a canvi d’estatus.

El déu del pop és una impressió. Com el que ens emportem quan coneixem a una persona. Què sabem d’ella? Què sabem d’ella que ella mateixa no sap? Ella té una altra impressió de si mateixa. Un relat format per fragments triats del seu passat. Necessita crear el relat. I no dubta a canviar el passat per a superar en el present la vergonya del que no li agrada de si mateixa. No té consciència que en realitat és un diamant. Un diamant enfonsat en els Pantans de la Tristesa. Brillant i lamentant-se. Pensant que la seva pròpia mandra li impedeix sortir. Però no és mandra. És el relat.

Diego Anido ens convida al seu Potlatch. Ens mostra una autobiografia inventada. Ens regala una vida que a vegades s’assembla a la seva, però que no li avergonyeix com la seva. Sense por de cremar la seva memòria. Només perquè li adorem. Com a un déu del pop.