Meta és una obra de teatre documental: després de treballar a un centre d’immigrants arribats amb pastera, volíem parlar de la realitat que es viu cada dia a l’Estret de Gibraltar.

Segur que, més o menys, et consideres una persona informada de la situació que s’hi viu – sovint en surten notícies -, però avui et trobes davant d’un gran silenci. L’Ibrahima no és actor. L’Ibrahima no parla de la seva història. L’Ibrahima no t’explicarà la seva travessa. És des del silenci, des de tot allò que no es diu, que volem acostar-nos a la història de tots aquells que no han aconseguit arribar a l’altra banda, a la meta. Meta és el silenci de tots aquells que no tenen veu.

Defugint el sensacionalisme,vam optar per abordar la qüestió fent servir la ironia (no reduir-la, només, a un recurs còmic!). Només pel fet d’acostar-vos al teatre, totes les persones que veureu l’obra probablement prediqueu el mateix discurs – qui s’atreveix, avui, a dir en veu alta que és racista? -. Partint d’aquesta base, ens interessava pensar la migració pel Mediterrani des d’un altre punt de vista. Per aquest motiu, Meta no apunta la seva temàtica de manera directa, sinó de manera circumdant. Per moltes voltes que hi donem, sense mai tocar-lo – i aquesta és la gràcia de la ironia -, el nucli de l’obra emergeix a la superfície per si sol i amb més força que si ho tractéssim de manera directa.

Vam apostar per a la ironia com a un mecanisme de generació pensament crític. Volíem evitar crear un seguit de manifestos que cal aprendre – fer que sí amb el cap -. Amb Meta, l’espectador pensa, s’emociona i s’afigura la travessa de l’Estret de Gibraltar per ell mateix.