Amb La Bella Otero ens agrada jugar amb la frontera entre realitat i ficció i barrejar, en un mateix espectacle, referents a priori incompatibles. Amb Loco Amoris vam portar a l’escenari l’experiència real de la relació a distància que vam tenir l’Emma i jo, sense desvelar mai què era veritat i què no. Amb Enterrando a Dodot vaig intentar recrear el que hagués escrit un dramaturg de l’absurd si li haguessin encarregat un capítol de Black Mirror, i després la vaig dirigir intentant imaginar el que hagués fet un director argentí obsessionat amb la veritat escènica. En el cas de George Kaplan, aprofitant que l’obra parla de les diferents formes de ficció i està dividida en tres actes clarament diferenciats, hem optat per muntar tres obres en una: una obra argentina “a lo Daulte”, una comèdia “a l’estil La Calòrica” i una peça experimental “en plan Conde de Torrefiel”.

Sovint veiem la ficció com un reflexe més o menys fidel, més o menys deformat, de la realitat. George Kaplan agafa aquesta premissa i li dona la volta. Ens planteja la pregunta de quin grau de ficció hi ha a les nostres vides, presentant la realitat com una amalgama de ficcions entrellaçades. Els humans ens caracteritzem per la nostra capacitat de generar ficcions, mites, imaginaris col·lectius com les llengües, les religions, les lleis, els sistemes polítics, les normes socials, els diners… ficcions que hem generat com a espècie per poder conviure i cooperar. Qui té el control d’aquests grans relats, té el poder de controlar les masses, i per tant de manipular-les. Com més gran és l’abast de la teva ficció, més gran és el teu poder. No és gens descabellat sospitar que la nostra “realitat” és la ficció d’algú amb molt de pressu.

Pablo Macho Otero

El tema de la identitat fictícia, a la qual intentem donar una aparença de realitat i que acaba per superposar-se a una altra, troba una ressonància particular amb algunes de les meves preocupacions respecte dels espais de fricció i de confusió entre realitat i ficció, la definició de les identitats i els seus límits, així com la seva potencial permeabilitat.

A partir del personatge de Hitchcock va sorgir un projecte de peça al centre de la qual es trobaria un tal George Kaplan, que ningú mai encarna, que ningú mai veu.

L’estructura narrativa de George Kaplan va néixer de la voluntat d’experimentar amb una forma narrativa no lineal: seqüències a priori independents lligades per ressonàncies, ecos, apropaments temàtics, mise en abyme…

Aquesta forma de dramatúrgia em sembla avui en dia la més adient per representar la complexitat dels vincles entre realitat i ficció: grans relats hollywoodians, storytelling polític, campanyes publicitàries o històries estupiditzadores de l’entreteniment…

Algunes ficcions són emancipadores, generadores de nous possibles relats, d’altres són asfixiants, alienants, manipuladores, i fins i tot mortíferes.

Preguntar-se sobre les implicacions polítiques de les ficcions és interessar-se a la forma en la qual condicionen, estructuren i controlen les nostres vides, els nostres comportaments, la nostra representació del món. Preguntar-se sobre el lloc de la ficció en el món contemporani és plantejar-se la noció de veritat i provar d’entendre la utilització política dels relats, la posada en escena de la realitat amb fins polítics.

Frédéric Sonntag

Amb el suport de:
ICEC – Institut Català d’Empreses Culturals, Ajuntament de Terrassa – Beques Terrassa Crea, Terrassa Arts Escèniques, Ajuntament de Premià – Espai l’Amistat, Centre Cívic Casa Orlandai

Agraïments:
Laura Roig, Daniela Brown, Lluís Oliver, Carme Cortadella, família Macho Otero, família Arquillué Rius, Festival Oui, Joan Jorba, Giulia Poltronieri, David Ruano, Toni Martín.